Los efectos de la desmesura y de la improvisación.

Los efectos de la política del PP no se han hecho esperar: el Metro costará cinco veces más, en la construcción y en la explotación, que el tren que había previsto el Pacto; el nuevo Hospital sale unos ciento cuarenta millones de euros más caro que el previsto en Son Dureta; las autopistas de Eivissa tienen un presupuesto desproporcionado respecto de las previstas en el convenio con el Estado, ésta es una de las causas de su impugnación y conlleva que en vez de pagarlas Madrid las paguemos nosotros; el “Pont des Tren” y el Parque de “Ses Estacions” ya nadie sabe lo que nos ha llegado a costar; las nuevas residencias se privatizan y se construyen sin atender a las necesidades reales y sin planificación alguna que de lugar a un verdadero sistema universal de derechos sociales, tal y como pretende la nueva Ley de Autonomía Personal aprobada por el gobierno Zapatero y la multitud de ayudas que nos llegan, en aplicación de ésta, desde el Gobierno de España… Además, el modelo económico del PP se basa en la ganancia rápida y, para ser rentable, necesita aumentar permanentemente el número de turistas y la construcción, lo que ocasiona una desmesurada destrucción de territorio, un aumento desproporcionado de la población, un déficit de políticas sociales, una baja calidad del turismo y sobre todo una constante pérdida de la calidad de vida… En definitiva, la insensatez de este Govern nos cuesta un ojo de la cara a todos y es un negocio fantástico para unos pocos. Y este proyecto tan brutalmente antisocial y generador de especulación nos lo vende en su propaganda el Govern como si fuera un regalo para todos los mallorquines. Y sin embargo es un presente que nos está dejando sin futuro.

Improvisación y desmesura.

Esta legislatura se ha caracterizado por la improvisación y la desmesura. Desde un Metro que no figuraba en el Plan de Transportes del Govern del PP, al nuevo Hospital: que en la legislatura pasada tenía el consenso de todas las instituciones, estatales y autonómicas, para construirse en el actual solar de Son Dureta y, de manera sorpresiva y sin planificación previa, se realiza –se perpetra, diría yo- en las cercanías del Monasterio de la Real.
Algo parecido ha pasado con las carreteras: brutalmente desmesuradas, como las de Eivissa, y de las que nadie ha previsto el efecto urbanizador en los municipios por donde transcurren, verdadero huracán que está propiciando aumentos de población que difícilmente contará con servicios adecuados, y provoca cambios importantes en la identidad de muchos pueblos de Mallorca.
Y tampoco se ha planificado. La destrucción y reconstrucción del “Pont des Tren” o el trasiego ofrecido con el Parque de ”Ses Estacions” serían ejemplos cómicos de no serlo trágicos. La construcción de residencias de la tercera edad, más que conforme a unos criterios claros y transparentes, se ha hecho de forma arbitraria, a simple petición de los ayuntamientos y, sobre todo, teniendo en cuenta el color de éstos y no las necesidades reales del conjunto de las Islas. Lo mismo ha pasado con el turismo, gestionado sólo pensando en la próxima temporada y no a medio y largo plazo: sin regular el todo incluido ni adoptar acuerdo alguno para hacer frente a sus problemas estructurales. La destrucción de territorio y el abuso residencial, debido a la inexistencia de planes y normativas adecuadas, han sido la punta de lanza del proyecto del Govern actual.
Quizás lo que realmente haya ocurrido es que de forma totalmente planificada el PP no quiera planificación alguna que haga previsible y transparente su actuación y dé igualdad de oportunidades a todos. Sin planificaciones previas: la especulación, el partidismo y la desmesura pueden campar a sus anchas sin demasiados problemas y el interés general no tiene cabida.

Decència democràtica i malbaratament.

La manipulació de la informació a través de la televisió i la ràdio pública, tal com ho fa el Partit Popular amb la gent que dirigeix l’ens, és un atemptat contra els principis bàsics d’una societat que vol ser demòcrata i lliure. Els demòcrates no podem quedar aturats i deixar que els mitjans públics es converteixin en la veu del governant de torn i de determinats interessos. Per aquest motiu jo, públicament, he fet la proposta que els dirigents siguin elegits per consens al Parlament, com s’ha fet a RTVE, amb la finalitat d’aconseguir uns mitjans públics independents i plurals.
Però és que, a més, criticar el funcionament d’IB3 no és solament un assumpte de decència democràtica. És parlar també dels problemes quotidians de la majoria, és parlar d’educació i d’habitatge: l’obscena parcialitat d’IB3 ofèn els grans principis de la llibertat, però també malbarata increïblement els doblers d’una comunitat on les escoles públiques viuen amb pressuposts de subsistència i on el problema de l’habitatge s’agreuja per moments. Els doblers gastats en desinformar són doblers que es resten del benestar dels ciutadans, i aquest és un problema ben concret. La nostra Comunitat és de les més endeutades d’Espanya i no ajuda gens que la televisió pública costi ja uns noranta milions d’euros (la més cara d’Espanya, uns noranta euros per habitant) i en canvi l’aportació a la Universitat sigui només de cinquanta milions i la inversió en habitatge es mostri totalment insuficient. En aquest sentit, la meva proposta al president Matas perseguia un pressupost més mesurat, que no vol dir una televisió de menys qualitat: actualment alguns programes són de qualitat ínfima i ens costen un ull de la cara. I no són precisament els treballadors d’IB3 ni els ciutadans els grans beneficiats d’aquest pressupost; són uns altres que, per cert, sovint coincideixen amb els personatges i programes que més manipulen i menys pluralitat demostren.

Vull depurar les meves paraules sobre IB3.

Reconec que la paraula depuració no era la més adient per referir-me a la necessitat de canvis a IB3. Tothom sap que jo no tenc res a dir dels treballadors que sí que són professionals, encara que per desgracia les seves condicions de feina no siguin les millors. Als que em refereixo és als dirigents, nomenats a dit per el PP, que fan pols la professió de periodista a canvi de convertir el que hauria de ser la televisió de tots en la televisió del règim. Jo no tenc cap problema per retirar cap paraula que pugui ferir sensibilitats de la gent en general i dels treballadors i treballadores de l’ens. Ara bé, també estic convençut que ferir la sensibilitat dels qui manipulen la televisió és simplement impossible perquè no en tenen. Jo puc retirar les paraules que el sr. Portaveu del PP diu que són feixistes, cap problema, però vull recordar al Sr. Ramis que els feixistes eren els que aplicaven la dictadura als mitjans de comunicació, manipulant la informació per tal que només se sentís la seva única veu. Segurament el SR. Ramis també troba que la manipulació és pròpia de la naturalesa humana, igual que sé que ho troba de la corrupció...llàstima de país amb filòsofs tan tristament singulars i amb una naturalesa tan poc humana. Jo puc retirar les paraules, però ells no retiraran les formes i maneres gens democràtiques que apliquen a la televisió, i això és el que ens fa ben diferents, tant que penso que ells i jo som de naturaleses humanes molt distintes.
Vull recordar que fa mesos vaig escriure una carta al President Matas per intentar un gran pacte que fes possible convertir la televisió pública en un mitjà plural i independent, igual que s’ha fet a Televisió Espanyola, i l’única resposta ha estat el silenci i encara més partidisme i manipulació.

L'espectacle.

Alguns deien que el Pacte de Progrés feia molt renou per les discussions públiques entre els seus membres, i algun renou hi va haver. De totes formes mai tanta com la que hi ha ara, entre el PP i UM, a les institucions. Tanta sort que només són dos socis perquè si fossin 4 ó 5 com en el Pacte, els crits es sentirien des de les Costes de Xorrigo. L’espectacle és diari, i sembla que lluny de disminuir va en augment, sobre tot, quan es tracta de discutir de les clovelles, perquè amb el bessó sempre acaben per posar-se d’acord. Així i tot, el nivell de confrontació és molt alt i deixa les Institucions a un lloc molt baix. És lamentable veure les acusacions creuades sobre el mal ús dels diners de l’Institut ó sobre la destrucció del territori.

Combatir la especulación.

En les Illes Balears, en la actualidad y de forma desmesurada, se construyen más viviendas que nunca. Sin embargo no somos capaces de ofrecer viviendas, a precios asequibles, a una parte importante de la población. Todo ello hasta el punto de que ésta es la primera preocupación de nuestros ciudadanos y ciudadanas y en cambio no goza del mismo rango dentro de las prioridades de nuestras instituciones. Unas islas tan prósperas es obligado que muevan cielo y tierra para intentar garantizar a toda su ciudadanía, tal y como ordena el artículo 47 de la Constitución, el acceso a una vivienda digna; viviendas con precios que no supongan esfuerzos imposibles respecto de sus sueldos y salarios. Esfuerzos que, en muchos casos, implican hacer trizas los presupuestos familiares de gran parte de las clases medias; con el triste resultado de eliminar, de los mismos, la inversión en otros bienes, también, básicos o de primera necesidad.
Las administraciones no se pueden permitir aparcar una cuestión tan importante recurriendo al argumento simplista de que ésta problemática no tiene arreglo; sobre todo cuando son las propias instituciones las que tienen la potestad de regular y planificar el urbanismo y evitar unos precios finales obesos de especulación. Una especulación que según el artículo 47 de la Constitución debe ser combatida firmemente por todas las instituciones. Una lacra que permite a unos llenar sacos de dinero en cuestión de meses, mientras los demás necesitan cuarenta años para pagar la hipoteca. Un verdadero terrorismo social que algunas instituciones no sólo no combaten si no que con sus políticas, por desgracia, le allanan el camino.

Els confiats van a l'infern.

“Confiança” és el lema de la campanya del PP a les eleccions del 27-M, i el proposa justament el mateix dia que el Tribunals han declarat inconstitucional la reforma laboral que el Govern del Sr. Aznar va aprovar l’any 2002. Es tracta del famós “Decretazo”. Sí, aquell provocat per una clamorosa vaga general que, amb un exercici de cinisme fora mida, el Govern del PP va dir que no havia existit. Sens dubte són fets molt aclaridors de la confiança que els ciutadans poden tenir en aquesta força política. La mateixa confiança que podem tenir en la manera com, una part d’ells, gestiona l’urbanisme: el lema els quedaria millor tallat pel mig. CON FIANZA. En qualsevol cas, és convenient recordar la dita mallorquina que ens ensenya que “els confiats van a l’infern”... I tots sabem que més val curar-se en salut.